L’Armando somriu sempre. La seva boca sembla un teclat de piano, de tecles regulars, perfectament blanques i resplendents. Té els llavis molsuts i una espurna a la mirada. Serveix el vi i la cervesa sense mandra. Sobre la barra, les seves mans fermes van d’una banda a l’altra obrint ampolles i servint canyes de cervesa. De tant en tant, fa un plat de pa amb tomàquet i formatge.
Els clients semblen fills seus. S’agrupen obedients al voltant d’alguna de les taules de marbre o de fusta que abarroten l’establiment de poc més de cinquanta metres quadrats. Al fons, una nevera d’escai gris, plena de portes amb mànecs d’acer, ens recorda que allò havia estat un “colmado”, una botiga de queviures de tota mena, que també venia vi. Hi queda la nevera i un moble amb prestatges on s’amunteguen les caixes i les ampolles, amb unes quantes bótes velles que ara només decoren amb una pàtina de passat. L’Armando va convertir l’antic establiment en una bodega plena de sabors i d’objectes que vibren quan els mires, perquè estan plens de formes i de colors de moltes èpoques diferents que ens obren la imaginació de novel·les i pel·lícules.
S’ha de ser de mena romàntica per sentir el valor de cadascuna de les coses que omplen les repises i les parets d’aquesta bodega. Moltes figures i utensilis que van ser moderns fa molt de temps ocupen un espai a dins i a fora de qui hi entra. Els amics íntims i les parelles entaulen converses envoltats de tots aquests objectes que els recorden la infantesa o els avis, que els porten als anys en què la vida quotidiana es feia a mà.
L’Armando parla amb tothom com si fos família. Hi ha una parròquia de clients habituals que se senten reconfortats en aquest local que sembla antic. D’altres, passavolants del barri, hi descobreixen un forat ple d’encant on hi portaran amics i coneguts, estranys i estrangers, que també entendran la poesia d’aquesta bodega. L’Armando els acull amb un somriure de bat a bat que dóna confiança i alegria. Sap que la seva vida està en aquest taulell de ceràmica i fusta que algú que li va regalar fa temps i des d’on fa de mestre de cerimònies de copes noctàmbules i vermuts domingueros. Des del seu púlpit horitzontal, predica bones noves a uns i altres, explica anècdotes de la seva vida, els seus records a Guinea, postals d’una Àfrica mitificada i desconeguda que mostra com si encara hi fos. Algú li fa una abraçada, content de retrobar-lo al peu del canó. La vida s’atura per fer un vinet i tot es tranquil·litza.
De sobte, entra l’actor. La funció s’ha acabat i arriba amb la cara vermella de la tensió. De seguida li posa la cervesa que demana. Amb poques paraules, el somriure es torna riure i s’enceta una conversa irreverent, feta de complicitats i de burla. Són amics de fa molt temps. Entre ells, qualsevol diàleg s’anima. Per a molts, la bodega de l’Armando és un refugi per la solitud. Un punt i seguit per a una nit que serà llarga. No hi ha lloc ni temps per als problemes. Les angoixes s’empassen a glops. Algú proposa jugar una partida d’escacs per matar l’estona i la conversa. Llavors, l’ambient es torna més casolà, més acollidor. De vegades sembla el salonet d’una casa qualsevol, on reposar una mica del tedi, de l’avorriment. Tot d’una, desfilen vàries noies per saludar l’Armando amb una abraçada. La pell s’acosta i s’estreny. El contacte reconforta. És el gust dels bons moments.
El barri ja no és el que era. Abans, en aquest mateix carrer, a cada porta hi havia un bar o una cafeteria. Ara n’han tancat molts i només queden alguns locals amb activitats de tota mena, alguns d’inverosímils. Però la flama de l’Armando no s’apaga, sino que cada dia s’encén com una espelma a la capella d’un sant desconegut que desprèn una fulgència especial enmig de la foscor dels carrerons del Raval.
Octubre, 2019.