AMOREMES
- monica3109
- 5 nov 2019
- 1 Min. de lectura
Els Amoremes són poemes d’amor. L’amor és allò que ens
fa sentir l’altre de nosaltres mateixos. En aquest cant
d’amor d’una dona cap a un home, l’amor es converteix
en metàfora de desig i agafa el cos de la música, el sentim
per la sonoritat de les paraules i pel ritme de les imatges
que ens retornen els mots.
Estimar
és saber el gust
d’una intensitat
que ens ha caigut, sense voler,
en l’abisme del temps.
Cirera borda,
ets penjoll d’un verd sospir
que el vermell engalana
i brilla en carn viva,
fent de mirall als ocells
que refilen a la branca.
Un botó de pit turgent
apareix a les margeres
i per clavar-li la dent,
el llavi es mulla, impacient,
i cau una gota de sang clara.
I soportaré el trasbals
com si saltés les onades
a la vora del mar.
Tot té un sentit
que no el sé veure.
Només el canto,
el miro, l’escolto,
com si pogués comprendre’l.
Sempre t’acabo albirant
com una illa, quan naufrago.
Un somriure a l’horitzó
on puc abandonar-me
sense rumb, sense bruíxola,
sense alè, portada
per l’onada de la vida.
Ets platja i palmera,
sorra calenta que m’espera,
marea del destí on arribo
com el missatge d’una ampolla.
El teu nom em treu la por
que vaig guardant mentre camino.
Em fa de far entre el paisatge tupid
del desconegut, de l’imprevist.
La companyia invisible d’un so de campana
que espera l’arribada.
Ets el caliu
del perol
que entel·la
la finestra.
L’alè de la neu,
el sospir del vent,
la flama del fred.
El punt d’ebullició
d’un pensament
que s’evapora
en el teu front
i alimenta el cor
amb l’esperit
de l’abundància.